5. Les creences sobre educació

Les creences sobre educació són diverses i diferents entre mestres i educadors, a continuació analitzo una situació observada al centre on faig les pràctiques per tal d’analitzar quines creences hi ha al darrera:

L'hora de dinar

És un dia qualsevol, avui es queden a dinar 5 nens. Partim de la classe cap al menjador amb la senyal de “ a dinar!”

Normalment, es diu als nens que no poden anar corrents al menjador però avui tant se val. Els nens s’asseuen en la taula redona en la qual poden dinar fins a 10 nens junts. Quan arriba la tutora a la altura de la taula els diu que s’han de canviar de taula.

El motiu és el següent: la classe de les tortugues també dinen al menjador i en aquest cas, totes dues classes no caben a la mateixa taula perquè entre estrelles i tortugues hi ha més de 10 nens. Per això es reparteixen una taula per classe.

Els nens s’aixequen i s’asseuen a l’altra taula i esperen mentre piquen de mans a la taula, criden, riuen i juguen amb qualsevol cosa i per qualsevol motiu. La tutora indica que no poden fer tant de soroll i se’n va a per el menjar.

Mentre, vaig repartint els pitets als infants i els ajudo a ficar-se’ls.

Quan arriba el menjar, la tutora fa els trossets de menjar més petits, o barreja l’arròs amb la carn, o reparteix els plats que tenen més menjar als nens que acostumen a menjar més, als nens que no els hi agrada la verdura lleva dels seus plats per donar-li a altres nens i altres pactes. De vegades fa aquests ajustos abans de repartir els plats i altres vegades a la taula.

Agafa una cadira i s’asseu al costat dels nens que la majoria dels dies mengen a un ritme per sota de la mitjana del ritme del grup.

Agafa el cobert d’un dels nens i comença a donar-li de menjar, després agafa el cobert d’un altre i a ritme 1, 2, 1, 2, va donant de menjar a 2 o 3 nens a la vegada.

Tot s’ha de menjar en l’ordre que està establert: primer plat, segon plat, postres i aigua i, en la mesura que sigui possible, tots han de canviar de plat al mateix temps.

Un nen triga més que els altres:

Normalment es reparteix el segon plat quan la majoria dels nens de la taula ja han acabat amb el primer plat. Els que han acabat han d’esperar asseguts i els que encara no han acabat s’han d’afanyar perquè la resta de nens no es desbaratin.

Llavors, la tutora dóna de menjar als nens que triguen més.

Un nen no vol menjar:

La tutora posa el cobert als llavis del nen que no vol menjar i demana que obri la boca. Si el nen no fa cas, ella continua fent pressió amb el cobert per tal que el nen obri la boca. Després d’intentar-ho durant uns segons puja el to de veu i ho torna a demanar.

Amb una mica d’aquest forcejament aconsegueix que mengin alguns nens però altres no cedeixen.

De vegades, la tutora subjecta el cap del nen perquè la miri i agafant pel front, inclina el cap del nen cap endarrere i fica el menjar a la boca mentre demana: “No ho treguis de la boca.”

Un nen expressa: “això no vull.”

La tutora li diu que ha de menjar de tot, que està bo o altres sentencies amb intenció de convèncer al nen. “s’ha de provar, al menys prova-ho.”

Després d’una estona la tutora agafa amb la forquilla menjar que el nen ha expressat que no vol menjar perquè no li agrada i ho intenta amagar amb altres trossos que sí li agraden. Fica la forquilla amb rapidesa perquè al nen no li doni temps a tancar la boca ni a examinar el que hi ha. Comença a donar el menjar amb certa pressa perquè sembla que vol aprofitar la treva. Ara que el nen ha obert la boca li vol donar tot el menjar possible abans que torni a dir que no vol més.

Un nen es nega a menjar.

Alguns nens es neguen a menjar o a tragar el que tenen a la boca.

Em sembla normal que alguns nens s’estanquin amb el menjar a la boca, ni masteguen ni s’ho empassen; la típica “bola”. Arribats a aquest punt no es deixa que el nen tregui la bola sinó que s’ho ha d’empassar i fins que no ho faci allà estirà.

Si un nen intenta escopir el menjar, la tutora agafa la forquilla i intenta que el menjar no surti de la boca. Si el menjar cau no li torna a donar però fa que la tutora rebufi i li fiqui més menjar, com si es tractés d’una passa endarrera.

Quan passem a les postres, sembla que marca un punt d’inflexió perquè ja queda poc temps per tornar a classe i aquells nens que encara no han acabat amb el segon plat s’han d’afanyar, ara més que abans.

Avui hi ha kiwi, poma i pera. Només pocs nens s’atreveixen a agafar allò verd tant estrany. Aquells que agafen el kiwi, ho tasten però el sabor àcid no els agrada del tot, deixen de menjar i intenten agafar un tros de poma. La tutora diu “Si ho agafes, t’ho menges. Obri la boca.” Tal com diu, aquell nen que s’ha atrevit a agafar menjar desconegut està obligat a menjar-se el tros abans d’agafar una altra cosa. La tutora prefereix que no mengi més a que ho canviï per altra peça.

Tornant amb aquells que encara van pel segon plat, si no hi ha manera de fer menjar al nen i queda poc per tornar a classe, es diu al nen “va, 3 i ja està.” O “les 2 últimes” en funció del nivell d’intensitat amb el que s’ha intentat que mengi i la quantitat de menjar que queda al plat.

Com a excepció, deixa al nen ressagat amb el segon plat que mengi una mica de fruita o aigua per ajudar a tragar la bola.

Altres vegades això no passa i el nen queda allà assegut fins que no tragui i faci 3 cullerades més, es mengi les postres i begui una mica d’aigua, en aquest ordre. “Fins que no t’ho mengis no pots venir a la classe”, “mira que et quedaràs aquí amb na X (personal de neteja)”, “ què li direm a sa mamà quan pregunti si has menjat bé?”, “en X et guanyarà”, “va menja, n’Anabel es queda aquí amb tu” etc.

Molts dies m’he quedat amb nens que encara havien de menjar les darreres 3 cullerades, postres i aigua quan la tutora ha tornat a classe amb la resta de companys.

En aquest punt, quan el nen es veu sol, fa grans esforços per acabar tot el que li queda. Molt atabalats s’afanyen amb grans presses per empassar-s’ho tot.

Quan tornem a classe, anem al bany a fer netes les mans i seure al vàter o a l’orinal. Després la tutora anota a una pissarra si els nens han menjat bé o malament.

La tutora anota “ha menjat bé” en la casella d’un dels nens que ha costat grans esforços que s’acabés el menjar i m’explica: és perquè els pares que diuen que els nens no mengen a casa vegin que es pot aconseguir.

•       Quines creences manifesta la mestra en la situació descrita?

- L’hora del dinar ha d’estar estructurat i s’ha de portar un ritme uniforme.

- En front a les negatives dels nens hi ha que mostrar una actitud autoritària perquè sinó no mengen.

- A l’hora de dinar, tots els nens han de menjar el mateix i si s’acaben el plat millor.

- És important que els nens tastin el que és nou.

- Sempre poden menjar 3 cullerades més encara que diguin que no poden més.

- Si amenaces a un nen dient que si no menja quedarà tot sol, menjarà amb més rapidesa.

•       Quins són els fonaments teòrics de la situació descrita?

Com qualsevol moment, l’hora de dinar també és un moment educatiu i s’ha de tenir cura de respectar les necessitats dels infants a la vegada que s’educa en el context.

Aquest és un tema que em toca, em preocupa en alt grau i, he de dir que, gràcies a l’assignatura Estratègies de Intervenció educativa II que he cursat aquest mateix curs acadèmic, les meves creences s’han consolidat i han quedat avalades amb teoria quan varem tractar a classe les problemàtiques que sorgeixen amb la nutrició dels infants.

He recuperat un article de la revista educativa Guix d’infantil que la professora de l’assignatura abans esmentada ens va facilitar. És el següent: Thió, Carme. El menjar més enllà de la nutrició. Guix d'infant, gener 2011: 44-45. Web. 10 Juny 2014. http://guixinfantil.grao.com/revistas/guix-infantil/059-amor-i-educacio/el-menjar-mes-enlla-de-la-nutricio-autonomia-autoestima-responsabilitat

En aquest article es tracta un cas en particular i anomena uns principis essencials a seguir quan els nens no volen menjar. En David és un nen que no vol menjar coses noves i està acostumat a aconseguir el que vol: que li canviïn el menú si no li agrada el que hi ha.

Finalment, sense xantatges, ni grans traumes s’aconsegueix que el nen comprengui que menjar és un acte individual i que per ell mateix ha de comprendre la necessitat de menjar variat i saludable. Els consells que es donen als pares és que romanen ferms però comprensius. Aconsello a tothom que llegeixi l’article; és senzill i ràpid de llegir i molt recomanable.

Destaco aquest fragment que m’ajuda a resumir que val més deixar-ho estar, no val la pena fer de l’hora de dinar un patiment. El nen no morirà de fam perquè un dia mengi poc d’allò que no li agrada:

 “Escoltar l’infant quan diu que no en vol més. Si, després d’insistir-hi, no canvia d’opinió, val més deixar-ho estar. El que s’hi guanya és poc i, en canvi, s’hi pot perdre molt (vòmits, disgust, el plat per terra, etc.) (...) Li expliquen que, a partir d’aleshores, canviaran les pautes: es fa només un menú; si el rebutja, li manifesten empatia sense enfadar-se (els sap greu que no vulgui menjar perquè el cos ho necessita, perquè sentirà gana..., però és cosa seva...), però també es mantenen ferms, no hi ha cap més opció; passat un temps limitat, es retira el plat i es «tanca» la cuina; fins al proper àpat.”

Entenc doncs, que el menjar, és un altre moment educatiu i que requereix temps ja que és un procés en el qual el nen ha de trobar plaer per alimentar-se i, a poc a poc, tastar coses noves.

En molts casos, els nens es neguen a menjar per cridar l’atenció i és un perill insistir i forcejar amb aquest. En aquests casos cal dialogar amb l’infant, saber perquè no vol menar, explicar-li perquè s’ha de menjar i, tot i que ens mostrem ferms hem de ser flexibles alhora i donar oportunitats. Podem retirar el plat si ja no es vol més perquè així fem veure al nen que no és cap joc (ara et llevo el plat, ara tel torn, et donc una altra cosa, te’l trec un altre cop, etc.). Si no vol menjar ara, ja menjarà més endavant o demà, pot ser avui no li agrada el que hi ha però si ho tasta, un altre dia serà un sabor conegut i gradualment agradarà. El paladar també s’educa.

•      Coincideix amb la teva visió i amb les teves creences?

L’hora de dinar no es desenvolupa  d’acord amb les meves creences i amb els marc teòrics que conec i guien les meves pràctiques.

Personalment, el menjar em sembla un aspecte molt complicat. Tot i que coincideixo en que és important que els nens tastin el menjar nou, mai obligaria a menjar-se un tros sencer d’allò que és nou. Sembla com una mena de càstig per atrevir-se a provar coses noves. Possiblement el nen que ha hagut de menjar el kiwi, el pròxim dia no tastarà res nou.

Mai ficaria menjar a la força a un nen que no vol menjar. No es pot obligar a un nen a mastegar i tragar, si no ho vol fer cal motivar-lo i explicar-li la importància de la alimentació però no crec que forçant s’aconsegueixin resultats a llarg termini.

Més que sobrevalorar que mengin tot el que hi ha al plat, penso que és important educar per a una bona alimentació, desenvolupar el gust per menjar poc a poc i comprendre que les coses noves costen.

Les meves creences són:

-El menjar és un tema complicat i cal adequar-se a les característiques de cada nen per a una experiència positiva.

-El xantatge no facilita l’aprenentatge d’hàbits alimentaris saludables.

-El respecte del ritme dels nens és més important que tornar a classe tots alhora.

-Abans de donar de menjar als infants hi ha que deixar que ells desenvolupin la seva autonomia.

-L’hora de dinar ha de ser un moment agradable i educatiu.

* Reflexió referent a la lectura de l’article de Latorre, M.J.; Blanco, F.J. (2007) Algunos conceptos clave en torno a las creencias de los docentes en formación. Docencia e Investigación. 15.P.147-170 Consultat el 30/05/2014 en http://bddoc.csic.es:8080/detalles.html?id=589333&bd=EDUCA&tabla=docu

Què he aprés de la lectura?

Amb la lectura de l’article  he pogut reflexionar i aprendre més sobre què signifiquen les creences. Em fa pensar en quantes creences negatives que hi ha a la societat però també en el món de l’educació. Hi ha moltes creences que perjudiquen la imatge d’infància i en definitiva, resulten un problema per a la bona educació i cura dels infants.

Tampoc no hi ha creences generals fixes i els docents abracen un parell, sinó que és més complex. Cadascú té les seves pròpies creences i aquestes són canviants, van evolucionant i s’obliden, es fan de noves, etc.

Què ha aportat al meu rol de practicant?

La lectura m’ha fet reflexionar sobre quines són les creences que he escoltat al llarg d’aquest anys i quines m’han acompanyat. Quines són les meves creences?

Llavors, m’he adonat que si ningú no es qüestiona la veracitat d’aquestes sentencies, s’acaben heretant i assumint.

En conseqüència, l’article m’ha fet prendre més consciencia i fer revisar allò que pensava que era inqüestionable. Destriar les creences que no tenen fonamentació teòrica i reformular-me de noves perquè no tenir un model correcte pot incidir en el meu aprenentatge de forma directa i subliminalment. Se suposa que la meva tutora és el meu model per aprendre com ser mestra. 

Quines preguntes puc plantejar a la meva tutora a partir de la lectura?

Tot i que ja m’havia adonat de petites pràctiques que la meva tutora du a terme a la classe que no tenen tota la reflexió al darrera que caldria perquè no són del tot encertades,  ara em plantejo quin és el fonament que ella li posa al darrera, perquè ho fa així, és a dir, perquè creu que funciona i és el millor.

Tanmateix, encara no em sento capaç de preguntar-li a la meva tutora perquè penso que se sentiria qüestionada o ofesa.  Quan intento parlar amb ella de fonamentació i teoria que hi ha al darrera de qualsevol situació  no sento que se senti a gust amb la conversa, és més, tenc la sensació que ho intenta evitar de la mateixa manera que ella mai em qüestiona ni em fa preguntes per saber quins coneixements tenc.

Li faria preguntes de tipus:

-          Com creu que és millor resoldre un conflicte entre els infants?

-          Quins aspectes trobes més importants desenvolupar en els infants i per què?

-          Quines estratègies trobes que domines més i per què?



*Justificació d'etiquetes:
2.2. identifico les meves pròpies creencesi les enumero fent un contrast de les creences que he observat en la pràctica analitzada. 
2.4 Hem qüestiono la repercusió en el meu procés d'aprenentatge a les pràctiques la convivència amb creencies errònies i pràctiques incorrectes. 
3.1. Hem qüestiono les creences de la meva tutora i quina fonamentació hi ha al darrera. Com es justifica?
3.2. Aporto reflexions sobre conflictes que aparèixen durant el transcurs de l'hora de dinar al centre on faig le spràctiques.
4.1. Tot plegat identificant uns marcs teòrics per justificar les meves creences.