5. Les meves expectatives abans d'iniciar amb les pràctiques i la realitat viscuda.

Durant aquestes setmanes d’experiència en el pràcticum a l’escoleta he pogut conèixer com és el funcionament diari d’aquesta.

Estic estudiant el grau universitari d’Educació Infantil perquè ser mestra és la meva vocació i durant aquest 3 anys de carrera que porto estudiant he desenvolupat una forta voluntat en formar-me adequadament per ser una bona mestra així és que, considero que tenc coneixements suficients i avalats per la teoria que ens han ensenyat. Les pràctiques, per a totes les meves companyes i jo mateixa era un moment molt esperat i amb molta il·lusió he començat aquesta experiència ja que per fi podria veure models reals amb nens reals amb qüestions i conflictes reals.

He de dir que les meves expectatives eren elevades, volia veure tot el que m’han ensenyat i volia veure exemples diversos de com fer-ho. Però, la realitat és que moltes de les meves expectatives no i la realitat ha xocat amb els ideals de mestre i escola.

Comprenc que a la universitat ens expliquen com s’han de fer les coses perquè siguin el més correcte possible per tal d’inculcar-nos una manera de pensar i de fer professional. Estic d’acord i crec que hem de creure en ideals, en fer les coses ben fetes, en ser fidels a allò que representa ser un bon mestre. La realitat és que de vegades, tot això costa o és impossible d’aconseguir.

En els següents aspectes, les pràctiques no han complert les meves expectatives:

Expectatives	Realitat
Activitats significatives	Activitats d’experimentació Activitats repetitives de pintar

Tenia molta curiositat per saber i conèixer com es treballa amb nens tant petits, ja que des de l’aula de la universitat és difícil imaginar el que un nen de 2 o 3 anys és capaç de fer. Confesso que aquesta és una de les assignatures pendents, necessitàvem entrar en contacte directe per saber com són i què necessiten nens del primer cicle d’Educació Infantil.

Quan pensem activitats i les desenvolupem per als treballs que ens demanen a la universitat sempre ho fem per a destinataris de 3 o més anys, però tot i aquesta desorientació d’edats, el que tenim totes clar és com ha de ser la metodologia, és a dir, la manera de fer.

Les activitats sempre han de ser significatives per als infants i si això no és així, l’aprenentatge és pobre o inexistent. Llavors, en infants tant petits que no parlen, com podem preparar activitats? És difícil partir dels seus coneixements per guiar-los en la construcció d’esquemes mentals. Aquestes eren les meves inquietuds inicials...

Les setmanes van passant i les activitats que fan els nens és:

-Pintar lliurement un full en blanc amb llapis de colors, ceres, o retoladors.

- Modelatge de plastilina.

- Escoltar un conte o cançons

- Alguna activitat a la setmana relacionada amb la temàtica del trimestre.

Quant a les activitats de taula de pintar i plastilina, em sembla una eina molt fàcil i molt òbvia. Ja m’imaginava que els nens farien això, a més, em semblen activitats molt bones quant a llibertat per expressar-se plàsticament, desenvolupa habilitats motrius fines, fomenta la creativitat, etc. Però, crec que s’utilitza en excés com a estratègia quan no s’ha preparat res per aquell dia i la qüestió és que els nens s’avorreixen i, de vegades, incita comportaments disruptius.

La utilització de contes i cançons és clau a l’educació infantil, innumerables són els beneficis que aporta als infants ja que es desenvolupen de manera transversal molts coneixements i competències. Ajuda al desenvolupament d’habilitats lingüístiques, desenvolupa la memòria i la capacitat de representació d’històries, desenvolupa un pensament creatiu, augmenta el lèxic dels infants i la seva oratòria, etc.

Però he trobat a faltar que els nens participessin més activament en aquest tipus d’activitats, les cançons i els contes són eines però es poden fer servir d’altres formes que no només la tradicional i òbvia “jo faig i tu m’escoltes assegut i callat.”

D’altra banda, les altres activitats, són activitats programades des de l’inici del curs escolar, a més a més, estan fixades dins d’uns terminis temporals i cada setmana s’han de fer. No sempre es fan les activitats, perquè la resta de les classes, arribats a aquest punt del trimestre, han fet més activitats que la meva classe.

En general, els moments que són dedicats per a qüestions que no siguin assistencials i de cura dels infants tendeixen a ser poc preparats, poc contextualitzats, poc significatiu, requereixen una participació poc activa dels nens, els infants no són protagonistes ni es cuida de fer activitats que els motivin o desitgin, no és fa presentació abans i representació després de les activitats.

Tenc la sensació que les activitats estan pensades perquè tinguin relació amb el tema del trimestre, en aquest casa “l’illa d’Eivissa” però sense objectius clars. Són activitats vistoses, queden polides, són amb diferents materials per experimentar però, no va més enllà.

Quan les activitats ofereixen un aprenentatge és desaprofita l’oportunitat de culminar el procés d’ensenyament aprenentatge perquè es dona per suposat que el nen ho ha copsat. És necessari parlar i reflexionar sobre el que s’aprèn, guiar el camí cap a l’assentament dels aprenentatges al cervell, sinó tot s’escapa i es dissol amb altres pensaments.

Perquè facem una activitat experimentiva amb sal i pintura verda i blava no hem de donar per suposat que el nen ha entès que la mar és blava i salada. Perquè l’activitat fos significativa caldria que els nens palpessin la realitat, tinguessin contacte amb aigua de la mar per conèixer les seves característiques, que ells plantegessin dubtes, etc. Allò és real, és significatiu, una pintura amb sal difícilment ensenyarà als infants res sobre la mar que envolta la nostra illa.

Cada vegada veig més evident la necessitat de treballar per racons i projectes per garantir aprenentatge.  Ja que aquestes metodologies parteixen de la motivació i els coneixements dels infants, d’aquesta manera sí que són protagonistes.

Expectatives	Realitat
Estratègies per desenvolupar l’autonomia dels infants	Moments en que prima més acabar aviat que deixar als infants fer les coses per ells mateixos.

Pensava que en educació infantil, i amb més raó, al primer cicle, el temps i els continguts no angoixaven als mestres però he pogut comprovar que el rellotge sempre va aferrat al cul del mestre per donar-li una puntada si s’endarrereix. 

La meva tutora sempre comprova el rellotge, té present les rutines i les compleix religiosament. Estic completament convençuda que treballar per rutines és essencial amb nens petits però, sempre i quan no actuï en detriment del desenvolupament de l’autonomia de l’infant i del seu benestar.

Prefereixo tenir pocs objectius i complir-los bé en comptes de fer les coses amb pressa o a mitges i fer-ho tot saturant els infants i estressant-me jo mateixa.

La manca de temps com a pretext per no fer activitats significatives per als infants em preocupa. No tenim temps de fer res educatiu i motivador que animi i emocioni a nens de 1-3 anys durant 5-6 hores?

Si sempre falta temps per finalitzar una rutina o activitat, crec que és evident que hi ha que revisar la programació dels dies, quines accions són inamovibles? De què es pot prescindir? Què s’ha de prioritzar?

L’hora del bany és un dels moments crucials per al desenvolupament de l’autonomia dels infants i els ajuda a construir un bon esquema corporal d’ells mateixos i satisfacció personal que fomenta una bona autoestima d’un mateix. Sembla que només s’han de fer netes les mans perquè s’han embrutat amb l’esmorzar i no volem la classe enganxosa però, l’acció de tenir cura d’un mateix és molt important i cal que el nen ho faci des d’un clima de seguretat i confiança no de pressa i exigència.

I, malauradament, víctima del clima d’estrés de l’aula,  jo mateixa m’he vist agafar un nen pel braç, col·locar-lo en front del lavabo, accionar l’aixeta i fregar-li les mans ràpidament, sense sabó, sense explicació, sense previ avís, sense valorar les seves capacitats perquè “ara arribarà la mare d’en X a fer una activitat a les 10:30 h en punt i s’ha de trobar als nens preparats i nets.”

Jo volia emocionar-me observant canvis en els infants, veient com aprenen i creixen però en contraposició,  fem tot per ells perquè no hi ha temps de deixar-los aprendre, són massa lents i poc hàbils.  



*Justificació d'etiquetes:
2.5. Recullo dilemes o problemes que identifico en les pràctiques de la meva tutora com per exemple, per què prioritza l'ovediència i la rectitud abans que el desenvolupament de l'autonomia dels infants. També qüestiono la poca preparació de les activitats que se suposen que són més destacables al llarg del curs escolar. 
3.1. Em pregunto sobre el funcionament del centre i com és que el centre té les rutines agregades tan estrictament en detriment d'altres aspectes curriculars i competències indispensables per a una bona educació.
4.1. Mentre qüestiono les pràctiques em recolço en teoria que demostra si és una bona pràctica o si cal millorar-la.